En la cultura occidental dominant que envolta el morir de tabú, existeix un pensament bèl·lic respecte a la malaltia i la mort.
Si emmalaltim de càncer hem de “lluitar” i si morim hem “perdut la batalla”. “Perdre”, “batalla”… no hem fet prou, emmalaltir i morir és fracassar. Fins i tot envellir és vist com una debilitat i un problema i el mercat ens vol vendre productes i “receptes” per romandre sempre joves i productives.
Aquest imaginari entén la nostra salut com una dimensió purament individual i la mort com un fracàs per definició. Com si la nostra salut no estigués directament relacionada amb la societat en la que vivim. Com si la fragilitat o el morir no fos la nostra natura.
Nosaltres som natura, i el capitalisme és un sistema econòmic que explota la natura com si fos infinita, sense respectar els seus ritmes i cicles. A nosaltres, també ens explota el capitalisme com a un recurs més de la natura, com si fòssim recursos il·liminitats. Si no som productives, hem fracassat (individualment) i se’ns tracta com si fòssim una càrrega, com si no servíssim ja per res d’útil, i el sistema econòmic ens expulsa i elimina mitjançant necropolítiques.
No “perdem batalles”, sinó que morim. No “lluitem” per viure, sinó que el nostre cos accedeix als recursos que necessita per regenerar-se, descansar i continuar viu, i aquests recursos tenen a veure amb l’entorn i les cures a les que hem tingut accés (des de la qualitat de l’aire i el menjar, a una atenció sanitària adequada, fins a l’amor).
La bona salut, la bona vida, no és l’absència de malaltia i de mort. La fragilitat forma part de la nostra natura, de nosaltres mateixes. Emmalaltir, canviar, morir, és natural i necessari.
La nostra salut és sempre col·lectiva. Cap persona sobreviu sola, cap persona creix i es desenvolupa per si mateixa. Som éssers interdependents, la nostra fortalesa és la solidaritat i l’amor.
La salut és sempre col·lectiva. Som interdependents.
Fa un any i mig que el pare ens va deixar d’un dia per l’altre, i a vegades el segueixo notant tan a prop que no m’ho crec. Sento que està amb mi i m’acompanya, m’escolta i m’entén més que mai. És com si sempre estés al meu costat, però alhora el trobo molt a faltar, i noto un buit a dins l’estómac.
Quan va morir, una part de mi va morir amb ell, però una part d’ell va néixer en mi.