Anàlisi, Cultura, Opinió

No estem en guerra contra la mort

En la cultura occidental dominant que envolta el morir de tabú, existeix un pensament bèl·lic respecte a la malaltia i la mort.

Si emmalaltim de càncer hem de “lluitar” i si morim hem “perdut la batalla”. “Perdre”, “batalla”… no hem fet prou, emmalaltir i morir és fracassar. Fins i tot envellir és vist com una debilitat i un problema i el mercat ens vol vendre productes i “receptes” per romandre sempre joves i productives.

Aquest imaginari entén la nostra salut com una dimensió purament individual i la mort com un fracàs per definició. Com si la nostra salut no estigués directament relacionada amb la societat en la que vivim. Com si la fragilitat o el morir no fos la nostra natura.

Nosaltres som natura, i el capitalisme és un sistema econòmic que explota la natura com si fos infinita, sense respectar els seus ritmes i cicles. A nosaltres, també ens explota el capitalisme com a un recurs més de la natura, com si fòssim recursos il·liminitats. Si no som productives, hem fracassat (individualment) i se’ns tracta com si fòssim una càrrega, com si no servíssim ja per res d’útil, i el sistema econòmic ens expulsa i elimina mitjançant necropolítiques.

No “perdem batalles”, sinó que morim. No “lluitem” per viure, sinó que el nostre cos accedeix als recursos que necessita per regenerar-se, descansar i continuar viu, i aquests recursos tenen a veure amb l’entorn i les cures a les que hem tingut accés (des de la qualitat de l’aire i el menjar, a una atenció sanitària adequada, fins a l’amor).

La bona salut, la bona vida, no és l’absència de malaltia i de mort. La fragilitat forma part de la nostra natura, de nosaltres mateixes. Emmalaltir, canviar, morir, és natural i necessari.

La nostra salut és sempre col·lectiva. Cap persona sobreviu sola, cap persona creix i es desenvolupa per si mateixa. Som éssers interdependents, la nostra fortalesa és la solidaritat i l’amor.

La salut és sempre col·lectiva. Som interdependents.

1 thought on “No estem en guerra contra la mort”

  1. Fa un any i mig que el pare ens va deixar d’un dia per l’altre, i a vegades el segueixo notant tan a prop que no m’ho crec. Sento que està amb mi i m’acompanya, m’escolta i m’entén més que mai. És com si sempre estés al meu costat, però alhora el trobo molt a faltar, i noto un buit a dins l’estómac.
    Quan va morir, una part de mi va morir amb ell, però una part d’ell va néixer en mi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *